El dibuix

Si capgirem aquesta paraula i l’allunyem de les definicions que l’encasellen en un fer de pocs, pot prendre múltiples formes i definicions. En el nostre cas, definim el dibuix com el rastre d’un moviment físic que s’activa al captar el so.

El Sonígraf , l’artefacte.

L’aparell parteix de l’harmonagraph, un aparell que en el seu moment es va fer per reproduir les corbes de Jules Antoine Lissajous a través del dibuix, un investigador dels inicis del segle XIX que mitjançant dos diapasons i un raig de llum va fer visible el moviment vibratori provocat pel so.
Existeixen models d’harmonagraph d’una gran sofisticació i sensibilitat, articulacions mecàniques que s’activen amb la mes mínima vibració.
Aquest artefacte és fill de la mecànica tova, dit d’altre manera, és fill del desconeixement. Diuen que la suma del desconeixement i la intenció porta a la recerca, i en el mon de les xarxes digitals la recerca és submergir-se en un espai de uns i zeros carregats de veritats en forma de tutorials, els grans mestres a qui no pots tirar papers al clatell mentre expliquen, perquè no ho noten. És d’aquí d’on neix el Sonígraf, com fer una màquina que activi un dibuix al captar la veu, el so?
En un inici, el Sonígraf (so + grafia) es deia Voxígraf (veu + grafia), però les seves possibilitats es feien més amplies si la veu deixava de ser la protagonista per passar a ser so. En aquest cas, la intenció de la paraula per definir l’artefacte passava a estar per sobre de la complexitat electrònica o mecànica. Qualsevol so es completa en la seva circumstància i es converteix en comunicació i, per sort, el so no te amo.

El registre del Sonígraf, dibuixar amb la veu.

Utilitzar el Sonígraf no és sinònim de produir imatges desxifrables. La intenció és activar un gest en el moment d’escolta, de la conversa amb “l’altre”. Vol ser una excusa per observar com els racons pugen a la superfície deixant un rastre, encara que sembli un gest absurd, una guixada. Conversar acompanyats del Sonígraf no és suplantar el gest dels qui conversen, ni té perquè ser l’escrivà del moment. És el moment en si, la memòria asseguda a l’altra cadira que apunta i se’n riu de la situació fent un gargot, aquell dibuix inconscient del qui grata un paper amb un llapis mentre escolta una conversa telefònica de poc interès, el nostre interès.